David Vega (Barcelona, 1998) torna de Pamplona com a subcampió d'Espanya en la categoria absoluta de trampolí. Un èxit més per engrossir al seu currículum esportiu, que enguany compta també amb una medalla de bronze per equips al Campionat d'Europa de Guimaraes  i, sobretot, amb l'anhelada classificació olímpica per a París. El gimnasta de l'ASME que va entrar al CAR de Sant Cugat amb 13 anys es convertirà, 13 anys després, en el primer gimnasta de trampolí de la història de l'olimpisme espanyol en participar en uns Jocs Olímpics. A falta d'uns mesos per a la gran cita, Vega encara paeix la fita que tants cops havia somiat i per la qual ha treballat molt dur.

Abans de res, com estàs? Segueixes en un núvol? Has assimilat tot el que ha passat recent?

Ara ja ha passat un temps que hem aconseguit la classificació, però al moment que em vaig assabentar és com que no t’ho acabes de creure, estava una mica en xoc. És curiós perquè és el somni de tot esportista d’alt nivell però com és quelcom que no t’ha passat mai no saps com gestionar-ho. I ja fa unes setmanes, quan estava de vacances amb la Noemí i desconnectant tranquil·lament, vam parlar-ho i li vaig dir: t’has donat compte del que hem fet? I és que és increïble perquè a més hem estat els primers de l’esport de trampolí a Espanya. I a més som parella i a sobre ens hem classificat en la mateixa posició!

És que sembla un guió que no hagués fet ni el millor dels vostres somnis! anys

Sí, sí, és tot tan èpic... la veritat és que estem molt contents. Ara ja hem reprès de nou els entrenaments i estem perfeccionant els exercicis perquè d’aquí a res tenim el primer Campionat d’Espanya.

La cantarella de que no havia arribat mai cap esportista gimnasta de trampolí espanyol als Jocs Olímpics era una llosa que -fins ara- arrossegàveu vosaltres i les generacions que us han precedit.  Com d’alliberats esteu?

Realment era com una doble batalla perquè no només era el teu objectiu personal sinó també pel propi esport que porta sent olímpic des de Sydney 2000. En un centre d’alt rendiment, diguem-ne, es preparen els esportistes per a aconseguir aquest objectiu. Jo vaig entrar 13 anys i ara en tinc 25, així que després de tot aquest temps de feina amb alts i baixos, lesions... fa que tots els èxits que estan venint ara siguin una recompensa personal però també dels entrenadors, de tots els departaments del CAR, de les federacions...i estic molt satisfet perquè s’ha hagut de lluitar molt per arribar fins aquí.

T’imaginaves per això que aquest èxit arribaria algun dia?

Bé, l’últim any amb les Copes del Món hi ha hagut molts dubtes perquè també hi havia molts nervis. Al cicle olímpic anterior jo no ho vaig aconseguir perquè vaig patir algunes lesions i no em vaig poder preparar bé. Aleshores ara havia d’anar a per totes perquè sé que si deixava passar aquesta oportunitat la meva condició física no estaria tan bé com ara amb 25 anys que estic en el meu punt àlgid.

No ha estat un camí de roses...

He tingut molts dubtes perquè hi ha hagut Copes del Món que no m’han sortit bé i mira que les havia preparat de la millor manera possible. Com a tot esportista que vol classificar-se per a uns Jocs Olímpics he hagut de patir tan mentalment com físicament... hi ha hagut moments que he hagut de forçar la màquina o en moments que no et sortien les coses no abaixar els braços i seguir esforçant-me. El camí ha sigut un vaivé d’emocions però amb disciplina i constància ho he aconseguit.

Un premi també a la teva confiança per no deixar de creure en moments adversos.

Sí, sí, totalment. Ha estat increïble i això ha estat com la peça que faltava al final per donar-me molta confiança. I no només esportiu, sinó com un exemple per tota la meva vida de quan et proposes alguna cosa sempre hi haurà moments on pensis que no pots aconseguir-ho però això és erroni. El teu cap sempre lluita contra tu i t’enganya. Estaria molt bé que sempre fóssim capaços de ser positius, però això no és la realitat. La realitat d’una persona i d’un esportista que vol aconseguir els seus objectius és haver de lluitar amb la seva ment en els bons i en els mals moments.

Encara hi ha força desconeixença envers el trampolí. És aquesta una oportunitat també per a esdevenir referents?

Sí que és cert que és un camí molt llarg, però amb això que hem aconseguit la Noemí i jo volem donar a conèixer la gimnàstica de trampolí, particularment a Espanya. I sobretot per donar esperança: si un nen o nena s’apunta a l’esport que li agrada i aquesta és la gimnàstica de trampolí, hem de fer-los veure que si segueixen treballant poden aconseguir els resultats que ells volen. Clar, abans, al no haver-hi ningú que s’hagués classificat per als Jocs Olímpics doncs tampoc hi havia tanta visibilitat i la gent pròpia que feia trampolí probablement tampoc creia que podien arribar tan amunt. Per tant, sí, això pot ser un punt de referència molt positiu per a les noves generacions.

Quin repte et marques pels JJOO?

Els 16 gimnastes que estem classificats son de molt nivell i hi ha molta competència per aconseguir una medalla, però principalment l’objectiu que tinc, al ser els meus primers Jocs, és anar pas a pas sense fer-me il·lusions de més. És a dir, dels 16 gimnastes, classificar entre els vuit millors que donen accés a la final.

Quins són els punts forts que et fan merèixer estar entre els millors del món?

Crec que soc un esportista polivalent. De les quatre formes que es puntua un exercici: execució, dificultat, altura i desplaçament horitzontal... hi ha molta gent que és bona en una o en dues... i jo no és que sigui expert en cap de les quatre però si que soc molt complet en les quatre. Sí és cert que en execució destaco una mica perquè aquí al CAR de Sant Cugat sempre s’ha posat molt èmfasi perquè es una puntuació que es multiplica per dos, però no soc el que fa més dificultat. Però això alhora ho compenso saltant alt i intentant fer un desplaçament horitzontal correcte.

Per acabar. Què li diries al teu jo del passat?  

M’agradaria dir-li moltes coses però sé que no em podria dir moltes coses perquè no ho acabaria entenent tot. Però sí li diria de forma simple que quan l’aparegués algun problema que busqués la manera de solucionar el problema de la millor forma possible, ja sigui demanant ajuda als entrenadors o als departaments del CAR. Problemes sempre n’hi haurà per molt bé que estiguis i la solució per tenir èxit és seguir treballant per superar-ho. 

Què diu el seu entrenador?

"Els resultats d’en David són fruit de la filosofia del “pico i pala” i el caracteritzen la constància, la perseverància i la resistència. És tot un exemple de superació d’ell mateix en el dia a dia. La humilitat i generositat fan d'ell un líder excel·lent de forma involuntària. És el perfil perfecte d'un esportista complet de ment i alma". 

Guillem Villa, seleccionador espanyol i entrenador de la FCG.