Flamant campió de la internacional Scalabis Cup, subcampió d’Espanya en categoria absoluta de trampolí... Xavi Fontanillas (Barcelona, 2004) és un dels gimnastes catalans amb major projecció dins de la seva modalitat. Format al CET10, Fontanillas va ingressar al CAR de Sant Cugat al 2017 i des de llavors ha anat progressant sota la tutela dels tècnics de la Federació. Actualment està estudiant el grau d'infermeria a la Universitat de Barcelona tot i que el seu desig per al proper curs és canviar a INEFC. 

Per cortesia t’haig de preguntar com estàs, tot i que puc imaginar la resposta després aconseguit un segon lloc al Campionat d’Espanya...

Sí, sí (riu). Estic molt content perquè a més era el primer cop que participava com a absolut. L’objectiu era fer una final i realment va anar molt millor del que esperava. 

Abans d’una competició tens alguna preparació especial o cap superstició?

Últimament no tant, però sí que és cert que quan era petit sempre em posava els mateixos calçotets i mitjons els dies de competició, però això ja ho vaig deixar. Ara és el que surti i intentar tenir bones sensacions.

Ets dels que et poses nerviós abans de competir?

No, realment no. Sí que al moment que ja estic a dalt, escolto a la gent i començo a botar potser una mica, però ara ja tinc un altre rodatge i acostumo a tenir confiança que puc fer bé les coses.

I quan ets enlaire has tingut mai sensació de por?

Sí, sí, inclús ara. Quan fas salts simples no deixa de ser una progressió, però a la que comences a afegir triples, quàdruples o dobles amb girs has de tenir molt pautades les coses com perquè no t’hagis de preguntar què has de fer un cop ets a dalt. Si realment porto bé la progressió no és quelcom que em preocupi, però sí que hi ha alguns salts que requereixen fer-los a més alçada, amb més força o amb més rapidesa que al principi generen certa desconfiança.

Ara tens 18 anys, portes gairebé mitja vida vinculat amb el trampolí. Sempre ho havies tingut clar?

Jo de petit era el típic que sempre anava al salting i començava a fer bogeries als llits elàstics de la fira, així que diguéssim que alguna cosa ja em cridava. Però abans de fer trampolí vaig provar altres esports com el karate que em van donar una mica més de flexibilitat.

Recordes com va ser el teu primer dia fent trampolí?

Sí, al meu club feien una jornada que es deia el dia de l’amic. És a dir, tu convidaves a un amic teu i el que en sabia més ensenyava a l’altre els conceptes més bàsics. I en el meu cas tenia un amic que ja feia trampolí i vaig anar a provar. I a partir de llavors ja em vaig enganxar.

Vas tastar la llibertat de volar...

Sí, jo em deia a mi mateix que si el primer dia ja estava fent la meitat de coses que feien els del club és que podia arribar a ser molt bo. Després et plantes aquí i ja se’t baixen una mica els fums.

El CAR de Sant Cugat va ser el teu següent pas. Va ser fàcil prendre la decisió?

Al principi no ho tenia gaire clar perquè tenia els meus amics al barri i a l’institut, però si que estava convençut que m’aniria bé perquè entrenar m’agrada. I aquí és precisament on més t’ajuden.

Com és compaginar els estudis amb els entrenaments?

De vegades tens el típic dia que t’aixeques i no tens ganes de fer res i per endavant tens doble sessió d’entrenament i després has d’anar a la universitat o a l'institut. Al final el fet d'entrenar els dies que més et costa són els que et donen més disciplina.

I a la teva edat és tan important progressar en la trajectòria esportiva com no abandonar els estudis..

Hi ha dies que tens molts dubtes perquè estàs sacrificant hores que podria haver estat estudiant i preparant millor un examen. A més, has de tenir en compte que en un esport com el nostre no dona per viure a no ser que siguis campió olímpic.

Esportivament, on et veus d’aquí a uns anys?

No ho sé, realment penso en els objectius a curt termini. El primer seria entrar en la dinàmica de l’equip absolut i després un cop dins ja veuríem. Amb els grans encara no he competit a una Copa del Món, per tant, encara estic definint les expectatives. De moment no tinc cap objectiu, ho aniré veient sobre la marxa.

Què diu el seu entrenador?

"En Xavi és un gimnasta que des de ben petit ha treballat molt intensament per arribar a tenir el talent que té ara. És una persona que sempre vol aprendre i millorar, és exigent amb la seva feina i curós de fer les coses amb la màxima qualitat possible. És un gran company dins i fora del gimnàs, content, alegre i respectuós".

Alejandro Milan, entrenador de la Federació Catalana de Gimnàstica al CAR de Sant Cugat